Camina, parla… i no deixa escriure

Cap cop que miro l’últim cop que vaig fer una entrada aquí penso que quin desastre. Després recordo que durant aquest temps hem canviat Madrid per Barcelona, he canviat de feina i hem fet mil i un canvis. Sobretot en Lluc, que ha passat de divertida ameba que somriu a bitxo que et persegueix, et contesta i obre el congelador al crit d’ “elao” per tal d’agafar un gelat.

Diables

Són mil les històries que hauria d’haver explicat, les emocions i els dubtes que no he pogut plasmar però que recomano a tothom que visqui. I és que és més important fer de pare que explicar-ho. És millor viure-ho que llegir-ho.

És per tot això que he decidit que millor deixar-ho estar perquè per més enllucat que segueixi no ho puc explicar, i la disciplina que volia fer servir per remprendre ara se n’anirà cap a una altra proposta que em ve molt de gust i que explico en aquest altre bloc: El Món d’Odtor.

I si mai tinc alguna cosa que afegir a la meravellosa però complicada relació amb en Lluc, potser actualitzarem aquí. Però no patiu que ho explicarem a tot arreu.

El cotxe blau versus la nina rosa

Segurament qualsevol noia-dona que llegeixi això em dirà que no és res comparat amb qualsevol dels molts exemples de masclisme que estan acostumbrades a trobar-se, i segur que tenen raó. Suposo que pel fet de patir-ho jo, com a home, m’ha semblat més estrany. És una mica l’efecte d’aquell curt on les dones tenen comportaments masclistes cap als homes, com el famós curtmetratge.

És un toc d’atenció que segur que pot anar molt bé per a moltes altres situacions, però més enllà que aquests gestos ajudin a donar visibilitat a altres comportaments que com a home potser no tinc tan presents en el dia a dia, un dels fets que suposa la paternitat és adonar-se de quant de masclisme hi ha, i que com moltes d’aquests actituds masclistes són properes, estan integrades, acceptades. De fet, moltes vegades qui les impulsa ni n’és conscient ni seria, a priori, qui hauria de tenir aquest tipus de comportaments.

Des del fet que l’alimentació és cosa de la mare, passant per infermeres o doctors que parlen amb la mare i eviten el pare, o a l’inrevés.

Aquest és el cas que m’ha portat a parlar-ne aquí. No va ser res especialment greu, de fet pot arribar a semblar ridícul però sí que em va fer reflexionar en quins exemples donarem i sobretot en quins veurà en Lluc.

La història comença amb la visita per la revisió coincidint amb l’any que li tocava a en Lluc per a posar-li les vacunes i tot plegat. La protagonista va ser la infermera de la Seguretat Social. Un personatge gairebé tòpic que parla d’ella mateixa en tercera persona (Dice la Asun que…) i que sempre comença la seva intervenció amb un: “Papa, desnuda al niño”, per acte seguit posar-se a parlar només amb la mare sobre com evoluciona el nen i fent que jo i en Lluc marxem a la camilla. No em molesta que me’l faci vestir o desvestir, de fet no tinc cap problema perquè sóc qui cada matí ho fa,  la May treballa i no hi és, i quan hi som tots dos ens ho combinem com bonament podem, com fem amb gairebé tot. Però bé, acte seguit comença a interrogar sobre  com menja, com evoluciona en diferents sentits, i comença a donar instruccions a la mare. Per després posar-li les vacunes i dir un imperatiu: “Ya le puedes vestir”, mentre el nen plora  desesperat a causa de l’agulla i ell marxa novament a la taula per donar noves instruccions a la mare.

Suposo que el gest pot semblar poc, i costa de fer-lo entendre sense posar el to sec, tallant, o de posar l’accent en els canvis de to de la seva veu depenent de si parla amb la mare  o el pare. El fet que sempre ens esbronqui (als dos) i que no doni una instrucció clara ni per casualitat són elements que poden ajudar a descriure el personatge però que no suposen cap indici del seu masclisme.  És un petit capítol però el que m’ha fet arribar fins aquí.

Un capítol que va precedit de moltes situacions tòpiques alimentades per gent que consideres que han rebut una educació moderna i igualitària. Els rols imposats pel fet de ser nen o nena són també importants en aquest debat, per ajudar a adonar-nos quant podem arribar-ne a ser de masclistes. Per què en Lluc ha d’anar de blau i si fos una nena hauria d’anar de rosa? (perdó però normalment qui fa aquests regals amb estricte distinció de color acostuma a tenir també un gust,, diguem-ne, discutible). O per quina raó ha de jugar amb cotxes i no amb nines?Rosa o blau?

Massa masclisme social, per no parlar de l’homofòbia (i si el nen surt gai, m’han arribat a preguntar!). Valors tots ells que no només no volem transmetre (potser alguns d’ells els tenim tan interioritzats que a vegades podem ser masclistes pensant que no ho som i podem generar certes idees només pels nostres comportaments “normals”. De fet crec que la mencionada Asun es deu sentir una lluitadora per la igualtat quan fa que sigui el pare qui desvesteix i vesteix al nadó a la seva consulta). Valors que es transmeten en positiu i en negatiu. Coses tan simples com que la responsabilitat davant la casa, el menjar o la roba és compartida, i no pertany a la mare. És un primer pas.

Ho seguim lluitant, esperem que l’entorn ajudi a combatre aquestes actituds. Perquè algún dia els nens i nenes no hauran de triar entre el cotxe blau i la nina rosa.

 

PD/ Ara no li regaleu tots nines a en Lluc,  que també li agraden molt les pilotes i els cotxes (dues joguines relacionades amb el rol masculí), però tampoc patiu per si són roses.

 

Avui fa un any…

Avui fa un any que no dormo una nit sencera, fa un any que canvio bolquers plens de caca, fa un any que de tant en tant se’m pixen a sobre (i no em diuen que plou), que no sopo tranquil, que no puc sortir a les nit i que anar a treballar a vegades és una manera de tenir certa calma.

Fa un any que em fas riure, somriure, preocupar-me, i que sobrevisc, no sense dificultats, a virus que em deixen plegat i que són forts perquè han passat per tu sense que gairebé ni els notis. Fa un any que ens vas canviar la vida, les prioritats i la perspectiva. Que vas fer que marxés molta i absurda vergonya per guanyar paciència i resistència al cansament.

Fa un any que un crit en la nit ens pot despertar sobresaltats, que podem anar fins a urgències sabent diferents camins depenent de l’hora i que ens hem acostumat a rebre mirades de pediatres autosuficents sense cap tipus de vergonya.

365 dies en que podem fer que qualsevol vegi 563 fotos seguides en el mòbil sense immutar-nos i que no tenim prou capacitat en els disc durs per a guardar els videos i fotos que podem arribar a tenir.

Fa un any que les perspectives van canviar, que sabem que la feina no és el més important i que ens adonem com d’estúpids hem sigut quan ens preocupaven tonteries i érem capaços de dramatitzar-ho com si s’acabés el món.

Un any que les absències són menys dures però que el seu record agafa cos quan pensem que mai et coneixeran. Que fem plans, que volem fer-ho molt millor de com ho van fer amb nosaltres però dubtem de ser la meitat d’efectius del que van ser-ho els nostres pares. Fa un any que no fem res, que fem massa coses, que no som altra cosa que pares.

Fa un any que fem plans tot i saber que s’ha acabat planejar res i que qualsevol pla pot caure per una febrada en qualsevol moment.

Avui en Lluc fa un any que va nèixer, fa un any que el meu cervell es va posar en mode pare. Un any que combatim tòpics caient en tots ells.

Avui fa un any que juguem! Un any que em fas feliç!

Per molts anys fill!

20140320-081614.jpg

Virus de guarderia

Virus. De guarderia?
Virus. De guarderia?

La perifrasi (virus de guarderia) la vaig conèixer en boca d’una pediatra d’urgències. Amb una cara que barrejava esgotament i suficiència ens va mirar als espantats pares i ens va dir que la febre era només un virus de guarderia. Va ser el primer cop, des d’aleshores sóc capaç d’escoltar a Rajoy i pensar que no sap fer les ‘S’ per culpa d’un virus de guarderia abans d’adonar-me’n que estic barrejant novament la gimnasia i el magnesi. Perquè si una cosa tenim a casa des que al setembre en Lluc va començar a anar a l’escola bressol són virus de guarderia.

Perquè de cop i volta tot té una causa: El virus de guarderia. El virus és un autèntic fill de puta malson que decideix venir-nos a visitar cada dos per tres i que acostuma a tenir dues fases, no sé pas quina més penosa.

La primera és l’arribada i quan fa patir més. Acostuma a ser lenta, reposada i va deixant indicis en forma de nen que passa les nits intranquil i algun plor que s’escapa de la normalitat, per seguir amb algun símptoma estrany que, com sempre, ens posa en estat d’alarma. Per finalment, tancar aquesta seqüència amb una fórmula per a tots coneguda: febre-metge-medicament. I després d’uns dies patint perquè veus el nano un pèl més apagat del que és normal i perquè et deixa fer coses perquè dorm acaba com si no hagués passat res. Aquí s’hauria d’acabar el procés però en realitat és només la fi de la primera etapa. Una primera etapa amb dies sense poder portar-lo a l’escola bressol (perquè el virus s’agafa a la guarderia però es cura casa…) i de jugar al tetris amb els horaris dels seus progenitors per buscar la manera de cuidar-lo sense quedar-te sense dies de vacances a l’estiu. Res que no consideris normal fins que te n’adones que passa, com a mínim, un cop al mes des del dia que el portes per primer cop a l’escola bressol.

Però un cop superada la primera fase, que tothom considera que seria tot el procés, arriba la segona i més penosa fase. Quan afecta als adults. Perquè el virus de guarderia sona a cosa per a nens però sobretot afecta, i de quina manera, als adults! I és aleshores quan te n’adones que per cinquena vegada aquest any està refredat, i que per cinquena vegada tens tos i mocs i estàs com si un tren t’hagués passat per sobre.

I quan comences a sortir, quan te n’adones que la picor del coll, el mal als músculs i tots els símptomes del refredat comencen a marxar és quan mires en Lluc i te n’adones que torna a tenir els mocs grocs i que no té la vitalitat de sempre i és aleshores quan tornes a maleïr el puto virus de guàrderia. Cof, cof…